Arxiu de la categoria 'crítica'

El llibre d’ Al vostre Gust

20090408-tana_carme_agata.jpgper Pere Quer

El dia 7 d’abril es va presentar el llibre del programa de TV Al vostre Gust. La veritat és que va ser tot un esdeveniment editorial i social. La gran quantitat de gent que s’havia aplegat a l’Aula Gastronòmica de la Boqueria indicava que allò que hi estava passant tenia molta importància. La sala, plena a vessar. Les cares dels oficiants, entre excitades i emocionades. I les del públic, una mica encuriosides, però amb aquella tranquil·litat de qui va a contemplar un èxit segur. I és que el llibre d’Al vostre Gust, de Tana Collados i Àgata Olivella, reflex del programa televisiu que ja havia estat un èxit, no podia derivar en res més. I el gran acompanyament que suscità de tots els sectors interessats ho demostrava a bastament.
La presentadora del llibre, Carme Ruscalleda, en va destacar el rigor i la utilitat per donar a conèixer al gran públic els productes autòctons, aspecte que va voler ressaltar especialment en cloure la seva intervenció, reclamant que l’obra fos “llibre de text” perquè les futures generacions aprenguin a alimentar-se de manera conscient, sana i autòctona. La veritat és que les afirmacions de Ruscalleda em semblen, a part d’encertades, el millor elogi que es pot fer a qualsevol llibre d’aquesta temàtica. La presentació va continuar amb les agraïdes paraules d’Àgata Olivella i Tana Collados i un missatge clar: la versió literària dels reportatges televisius també tenia sentit i valor per si sola…
I així me’n vaig anar cap a casa, amb el llibre que havia comprat sota el braç i la curiositat de si tot allò que havien dit a l’acte i que m’havia sonat tan bé seria veritat o si constituiria una més d’aquestes benvolents exageracions que sovint són les presentacions de llibres.
En arribar a casa vaig començar a llegir i vaig passar el llibre tot d’una tirada. Després de la pantagruèlica envestida, vaig tornar a assaborir-lo a petits glops i fent un exercici que recomano moltíssim: veure els reportatges de la primera temporada del programa (disponibles aquí) i després llegir-ne la corresponent versió literària.
He de dir que tant la primera com la segona vegada he trobat un llibre d’àgil lectura, en el qual les plomes de Tana Collados i d’Àgata Olivella sintetitzen la informació essencial d’aquells reportatges i expressen en un estil vivaç i ràpid les sensacions que van viure fent-los. En el text, però, han pogut accentuar els aspectes que els han semblat més interessants des del seu format criteri i, sobretot, hi han pogut falcar les seves opinions personals. Podríem dir que els reportatges mostren i els capítols del llibre argumenten que l’alimentació i la gastronomia tractades amb rigor formen part indiscutible de la nostra cultura. Per ser sincer he de dir que, per a mi, haver conegut les cuineres de l’Hispània o el productor del pèsol del Maresme a través dels ulls de Collados i Olivella supera de molt l’experiència de sentir-los i veure’ls directament en el reportatge, per exemple. O que el capítol sobre El Bulli il·lustra magníficament el que en vaig saber a la TV. Dos llenguatges comunicatius diferents que, lluny de contraposar-se ni de fer-se la competència, es complementen sàviament de la mà de les responsables del llibre. I no sabria dir quin m’arriba més a l’ànima…
alvostregust.JPGLes il·lustracions de Marc Volpini acompanyen de manera discreta però insubstituïble els capítols del llibre: modernes, esquemàtiques, directes i corpòries, donen aire a les pàgines de la publicació.
I encara més s’ha de destacar en majúscules el magnífic pròleg de Toni Massanés, solidíssim enteixinat d’idees clarividents (algunes de les quals jo ja havia tingut el privilegi de sentir a la lliçó inaugural de la segona edició del Màster de Comunicació i Gastronomia de la Universitat de Vic que Massanés va dictar l’octubre de 2007) que ajuden molt a aclarir quina importància i quina profunditat té tot això de què parlem.
En resum, que només puc repetir el que ja vaig dir a propòsit de la posada en marxa del programa televisiu: el llibre també és un exemple de rigor, de criteri, de selecció assenyada i compensada de temes i de punts de vista… I que em sembla una contribució importantíssima a la cultura del país que, ara en forma de llibre, migra amb èxit cap a nous terrenys comunicatius i els conquereix amb autoritat. Amb una autoritat que porta el segell dels anys i panys que fa que Tana Collados treballa per donar prestigi a la comunicació sobre temes alimentaris i gastronòmics. Des del món acadèmic, només podem donar-li un altre deu!

Més sobre la polèmica “Santamaria”

per Clara Antúnez

Els additius de la discòrdia
“Fora de lloc”, els experts en alimentació consideren que la polèmica iniciada per Santamaria és un debat artificial. Destaquen la seguretat que ofereixen els productes que arriben al mercat

Es pot llegir l’article complert en aquest enllaç

SantamAdrià

Santi Santamariaper Pere Quer
A part de la sequera, la que podríem anomenar “qüestió calenta” de la primavera catalana ha estat la picabaralla suscitada per les crítiques que llançà Santi Santamaria contra els seus col·legues, crítiques que el ressò periodístic ha concentrat en una “qüestió d’ingredients”. I mai tan ben dit, perquè precisament la qüestió té tots els ingredients per acabar sent mediàtica: personatges coneguts enfrontats, remor de fons que sona a gelosies… A aquestes alçades, ja és obvi que això que ha passat té poc a veure amb la cuina, encara que ara es vulgui vestir l’exabrupte amb un discurs sobre la necessitat de defensar els productes tradicionals o artesans. Jo no em puc treure de sobre la sensació que Santamaria està “contra el món mundial” i trobo molt bé que Ferran Adrià (el blanc de les crítiques si no per al·lusió directa, sí implícitament) no hagi respost. Per tant, si hi apliquéssim una visió desapassionada de les coses jo diria que això és una tempesta en un got d’aigua, una boutade personal(ista) i ja està.
Però aquests nostres temps no són bons temps per a les visions desapassionades de les coses. I ja tenim a tothom opinant sobre l’alta cuina i el que fa. Això servirà potser perquè etiquetes com “tecnoemocional”, que començaven a fer passos vacil·lants enmig de l’escepticisme general, puguin trobar en aquest aiguabarreig el trampolí que les converteixi en definitivament conegudes. Potser també servirà per enfortir llaços entre cuiners que ara se senten agredits sota el mateix atac… Però jo diria que tot plegat no
servirà per a gaire res més.
En canvi, estic segur que farà rebrotar una certa visió (que jo crec que ja començava a estar en situació de retrocés social) segons la qual la cuina és una cosa d’esnobs rics, que treballa amb “polvos màgics”, comparable al món de vanitats que és la moda: passatger, voluble i fràgil. Això ens allunya de la visió que jo crec ideal, la de fer que la cuina es tracti com la cosa entranyable i quotidianament plaent que convindria per a una societat culturalment més rica i més respectuosa amb l’alimentació sana!
I el que em sap més greu de tot plegat és que Santamaria i els altres cuiners (Adrià sobretot!) han fet durant anys moltes coses per aconseguir que triomfi aquest discurs “positiu” sobre la cuina. I ara, paradoxalment, un d’ells adoba, no sé per què, el camp rival.
És clar que un mal moment el pot tenir tothom; però la cosa és més que una relliscada si quan pots rebaixar de to la polèmica que has desfermat, prefereixes atiar encara més el foc. Algú en sortirà malparat, de tot això; no sé si seran les personalitats en conflicte, però segur que sí la gastronomia.

gastronomia?

per Rosa Mª Espinosa

A classe hem tingut més d’un debat sobre què és realment la gastronomia, i és ben cert que en tenim opinions diferents. 

He trobat un article en el Dominical del Diari de Girona d’en Caius Apicius molt interessant, i que recomano que llegiu. Tot i ser del mes de gener és perfectament aplicable avui en allò que, crec estarem tots d’acord, no és Gastronomia.

Per llegir l’article cliqueu a l’enllaç: dominical-diari-girona-gastroesnobs.pdf

Una història trista

agricultor_chino_arroz.jpg

Ahir a la tarda vàrem tenir una sessió de gastronomia i relacions publiques.Sempre aprofito el viatge amb cotxe de tornada,  aproximadament d’uns 45 minuts, per fer-me un resum mental del que hem parlat. I ahir només feia que pensar en la trista història que ens va explicar la Joana per acabar la classe. Imagineu-vos un petit poble, al bell mig de l’Índia. Els seus habitants es dediquen principalment a l’agricultura i en concret al cultiu de l’arròs basmati. Tota la seva cultura gastronòmica i social es resumeix en un gra d’arròs. Des de temps remots es celebra una festa per celebrar la bona collita. Tot el poble és una festa i s’engalanen per a l’ocasió. Hi participen des del més petit fins al més savi i vell del poble. I la cosa va així: »»»

Enredar viene de red

Amb aquest títol ,els autors del blog gastronòmic Glotonia van fer la seva aportació a tot el debat sobre el paper que tenen aquests nous canals d’informació els cuals han tingut un paper destacat en els diferents certamens gastronòmics d’aquest 2008. Durant el passat saló de Madrid Fusión, van fer la seva declaració de principis, del que per ells és i ha de ser un bloc enogastronòmic. Podeu llegir-ho aquí, i us asseguro que no té desperdici.

Per una altre costat, Jorge Guitián, autor d’una altre conegut bloc gastronòmic i guanyador del “Premio Nacional Álvaro Cunqueiro de Periodismo Gastronómico” en la categoria d’internet, ens fa saber la seva opinió.

Val la pena donar un cop d’ull a dues opinions sobre el paper que tenen o que han de tenir els blocs gastronòmics desde dos punts de vista tan diferents.  

Els canelons de l’àvia

Avui al vespre he escoltat una notícia que m’ha cridat l’atenció. 

Un metge de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona anunciava que és la primera vegada en la història que s’estima que els nens i joves d’avui tindran una esperança de vida inferior a la dels seus progenitors. La causa: l’obesitat infantil i les enfermetats que deriven d’aquesta patologia. Espanya és, darrera dels Estats Units, el segon país del món on l’obesitat infantil té uns índexs més elevats. 

Què està passant? Quines són les raons per les quals em arribat a aquest extrem? No resulta que érem un país a imitar per tothom per la nostra famosa “dieta mediterrània”? No estem vivint en l’era de la comunicació on la informació està a l’abast de tothom? I no és cert que sabem millor que mai què porta més o menys calories i què és el que em de menjar per estar sans? 

Doncs sembla ser que no.  »»»

la cuina d’abans i d’ara

per Sílvia Vancells
 
 Carai, com ha canviat la cuina amb només 10 anys!

 Avui a la tarda hem tingut una sessió amb el Salvador Brugués que ens ha parlat de la cuina al buit, una de les noves tècniques que ha incorporat la cuina “tecnoemocional” en aquests últims anys. Tal i com ens ha explicat ell, el nom correcte per referir-nos a aquesta nova manera de cuinar hauria de ser “cuina a baixa temperatura”, ja que el fet d’utilitzar el buit és bàsicament per controlar l’oxigen, el ph, la pressió i la temperatura. »»»

Al vostre gust - Musclos i vi biodinàmic

Al vostre gustper Pere Quer
Ahir dissabte es va estrenar a TV3 Al vostre gust, el programa de televisió que dirigeix Tana Collados. El programa està concebut com una revista sobre gastronomia i alimentació i consta de dos reportatges, prou extensos per explicar alguna cosa interessant i alhora prou curts per no fatigar l’audiència; en aquest primer capítol, els musclos del Delta de l’Ebre i el vi biodinàmic. Tot el programa porta el segell de la seva directora, Tana Collados: estil narratiu àgil, informatiu, directe, concís, que recull opinions expertes i evita els elogis innecessaris. A parer meu, un estil que és garantia de respecte pel producte i de gastronomia a l’abast de tothom, amb un discurs rigorós que defuig l’elitisme i respecta el coneixement… i això no és gens fàcil! A mi m’agrada perquè estic convençut que aquest és l’únic estil que té futur.
Si algú no ha pogut veure aquest primer capítol del programa Al vostre gust o vol repassar-lo, pot fer-ho en aquest enllaç.

La paraula i l’ofici de crític gastronòmic

per Gerard-Felip Carné i Tuset 

Com a continuació dels textos anteriors, ara us plantejo, en paral·lel també, dos texts més dels mateixos autors, un de ficció i un més autobiogràfic.

En aquest cas, el que contraposem és la paraula i el gust, paraula i degustació: gust, degustació i crítica. Veiem com la realitat d’un periodista i la ficció narrativa s’emparaulen molt més que s‘entaulen; com la paraula pot emmascarar la sensorialitat i, a la vegada, com és la paraula qui pot ajudar-nos a transmetre o comunicar part d’aquesta sensorialitat.

»»»