Comunicació i gastronomia

per Pere Quer
A part de la sequera, la que podríem anomenar “qüestió calenta” de la primavera catalana ha estat la picabaralla suscitada per les crítiques que llançà Santi Santamaria contra els seus col·legues, crítiques que el ressò periodístic ha concentrat en una “qüestió d’ingredients”. I mai tan ben dit, perquè precisament la qüestió té tots els ingredients per acabar sent mediàtica: personatges coneguts enfrontats, remor de fons que sona a gelosies… A aquestes alçades, ja és obvi que això que ha passat té poc a veure amb la cuina, encara que ara es vulgui vestir l’exabrupte amb un discurs sobre la necessitat de defensar els productes tradicionals o artesans. Jo no em puc treure de sobre la sensació que Santamaria està “contra el món mundial” i trobo molt bé que Ferran Adrià (el blanc de les crítiques si no per al·lusió directa, sí implícitament) no hagi respost. Per tant, si hi apliquéssim una visió desapassionada de les coses jo diria que això és una tempesta en un got d’aigua, una boutade personal(ista) i ja està.
Però aquests nostres temps no són bons temps per a les visions desapassionades de les coses. I ja tenim a tothom opinant sobre l’alta cuina i el que fa. Això servirà potser perquè etiquetes com “tecnoemocional”, que començaven a fer passos vacil·lants enmig de l’escepticisme general, puguin trobar en aquest aiguabarreig el trampolí que les converteixi en definitivament conegudes. Potser també servirà per enfortir llaços entre cuiners que ara se senten agredits sota el mateix atac… Però jo diria que tot plegat no
servirà per a gaire res més.
En canvi, estic segur que farà rebrotar una certa visió (que jo crec que ja començava a estar en situació de retrocés social) segons la qual la cuina és una cosa d’esnobs rics, que treballa amb “polvos màgics”, comparable al món de vanitats que és la moda: passatger, voluble i fràgil. Això ens allunya de la visió que jo crec ideal, la de fer que la cuina es tracti com la cosa entranyable i quotidianament plaent que convindria per a una societat culturalment més rica i més respectuosa amb l’alimentació sana!
I el que em sap més greu de tot plegat és que Santamaria i els altres cuiners (Adrià sobretot!) han fet durant anys moltes coses per aconseguir que triomfi aquest discurs “positiu” sobre la cuina. I ara, paradoxalment, un d’ells adoba, no sé per què, el camp rival.
És clar que un mal moment el pot tenir tothom; però la cosa és més que una relliscada si quan pots rebaixar de to la polèmica que has desfermat, prefereixes atiar encara més el foc. Algú en sortirà malparat, de tot això; no sé si seran les personalitats en conflicte, però segur que sí la gastronomia.