per Gerard-Felip Carné i Tuset
Us presento, sense més comentaris, dos texts sobre l’ofici de crític gastronòmic: un, el primer, d’una novel•la, és a dir, d’un text literari, narratiu, creatiu, de ficció; el segon, és un fragment d’un petit assaig (molt interessant) d’un crític gastronòmic de la revista “ELLE”.
Realitat i ficció, ficció i realitat. Vosaltres mateixos, l’ofici de crític gastronòmic és aquí.
Quan jo prenia possessió de la taula, ho feia com a monarca. Érem els reis, els sols d’aquestes hores de festí que decidirien el seu esdevenidor, que dibuixarien l’horitzó, tràgicament proper o deliciosament llunyà i radiant, de les seves esperances de xefs. Em presentava al menjador com el cònsol entra en l’arena per a esser aclamat i jo mateix ordenava que la festa comencés. Aquell que no ha sentit mai el perfum embriagador del poder no pot imaginar aquest sobtat remolí d’adrenalina que encén tot el cos, desferma l’harmonia dels gestes, esborra qualsevol cansament, qualsevulla realitat que no es doblegui a l’ordre del vostre plaer, aquest èxtasi de la potència sense límit, quan ja no hi ha res més a combatre sinó solament gaudir del que s’ha guanyat, assaborint fins a l’infinit l’embriaguesa de suscitar el temor.
Així érem i regnàvem com a senyors i amos de les taules més grans de França, farts de l’excel•lència dels plats, de la nostra pròpia glòria i del desig mai saciat, sempre tant excitant com la primera traça d’un gos de caça, de decidir aquesta excel·lència.
Jo sóc el més gran crític gastronòmic del món. Amb mi, aquest art menor s’ha elevat al rang dels més prestigiosos”.
(Muriel Barbery, “Une gourmandise”, Gallimard, Paris, 2000)
Anar al restaurant gratuïtament (invitat o amb despeses pagades) per, seguidament, contar-ho per tal de fer somiar el comú dels gourmets. Aquest estatut especial te, per altra banda, les seves conseqüències en la mentalitat del crític. Freqüentar les millors taules, el fet de ser tractat com un príncep (per a aquells que s’anuncien), el companyonatge amb alguns xefs hipermediatitzats, tot això produeix vertigen. De fet, alguns tenen el cap que se’ls unfla tant fins el punt de creure’s imparcials, infalibles, amb la ciència gastronòmica infusa
(Léo Fourneau (pseud.), “Bon appétit, messieurs”, Bernard Grasset, Paris, 2006.)
(les traduccions són meves; intenten ser les més correctes posibles)
