Comunicació i gastronomia

per Pere Quer
Doncs, sí. A mi, la pel·lícula em va agradar. No l’argument, no! L’argument de Ratatouille és el mateix que la casa Disney utilitza des de fa anys i panys (i que continua donant-li resultat; allò que funciona, per què s’ha de canviar?) i l’he vist mil cops al llarg de la meva vida: oblidem-lo!

He de confessar que jo anava a veure-la ben predisposat, interessat sobretot pel fet que una gran multinacional de l’entreteniment prengui la cuina com a tema per a una de les seves milionàries produccions dedicades al consum de massa. I si vaig entrar a la sala ben predisposat, en vaig sortir força content perquè el missatge que es desprèn del film el trobo útil i ben enfocat. Per començar, l’ídol del protagonista Rémy (i la figura absent a l’entorn de la qual gira tota la narració) és el xef Gusteau, un personatge bonhomiós i afable que té per lema que TOTHOM pot cuinar. Això esperona el petit ratolí per intentar complir el seu somni de ser cuiner i alhora llança cap al públic (en grandíssima part infantil, recordem-ho) un missatge prou interessant: la bona cuina és a l’abast de tothom. El fet que la preparació final sigui una ‘ratatouille’ (a part de ser un previsible gag) constitueix una declaració de principis: la bona cuina no és només sofisticació. S’hi ha d’afegir que l’escena en què desfermen amb aquesta menja els records de l’esquerp i temut crític gastronòmic Ego és magnífica perquè narra amb gran efectivitat una emoció real.

Com he dit, trobo que la unió d’aquestes dues idees conforma un instructiu discurs: la gastronomia és una manera conscient d’entendre l’alimentació (la pròpia alimentació, la quotidiana) respectuosa amb la persona que la practica i la seva cultura personal, la que ja té i la que encara ha d’adquirir o va adquirint en el mateix acte d’alimentar-se conscientment. Per això em sembla bé trobar per fi una multinacional de l’espectacle que llança un missatge sobre cuina i gastronomia, adreçat a la massa, que fuig del foie, la tòfona, les ostres i les anyades i que es concentra en l’interès per alimentar-se de manera més gustosa i més natural. Espero que això no sigui un darrer cant que fa Hollywood mitificant un món en extinció sinó que sigui reflex del fet que a molts llocs del món hi ha moviments que treballen per canviar les coses!

En nom del missatge de fons que la pel·lícula transmet, faig abstracció de moltes altres coses que he trobat de molt dubtosa versemblança o directament faltades de gust: encara no estic segur de si m’he refet de la visió d’un exèrcit de rates operant en una cuina i trobo massa “agafada pels cabells” (i mai tan ben dit) la manera com el ratolí Rémy cuina a través de les mans humanes del seu amic Linguini. També em resulta gairebé pueril que el “malvat” de la història vulgui fer-se ric llançant a tort i a dret línies de productes de menjar preparat: penso que això és dictar anatemes sobre aquest sector de manera una mica massa lleugera. Però tampoc no es poden demanar matisos al cinema infantil d’animació, oi?

Si a tot plegat hi afegiu una animació acuradíssima (vegeu en aquest enllaç un reportatge sobre l’animació) i les gotetes pròpies de l’experiència de Disney tindreu, en resum, per què l’he trobat un plat ben cuinat, amb arguments arxiconeguts però condimentats de manera esperançadorament nova.